jueves, 5 de junio de 2014

Evolució de l’art del segle XX

L’art del segle XX es caracteritza per configurar-se a partir de múltiples moviments artístics que es denominen ismes. No tots aquests es succeeixen d’una manera lineal, molts són coetanis en el temps i a més, s’interrelacionen entre ells.
L’art del segle XX suposa una ruptura important respecte al segle anterior, però no s’inicia al segle XX, sinó a finals del segle XIX. Es considera l’inici de la pintura moderna (Modernitat) l’any 1863, amb l’obra “Esmorzar a l’herba” de Manet, l’obra té antecedents del Renaixement Italià en quant al tema però ben diferent la manera de plantejar-lo.
Es considera l’Impressionisme i més tard, el Post-Impressionisme com els antecedents clars dels moviments artístics del segle XX.
Aquest període històric és caracteritza, en els seus principis, pels grans avenços de la tècnica, la Revolució Industrial i el progrés de la mentalitat de l’home.
La primera i segona guerra mundial també, contribueixen, més endavant a la consolidació de noves tendències.
Els filòsofs i pensadors aporten teories reveladores. Alguns moviment artístics no poden entendre’s sense les bases filosòfiques que els van sustentar. Per tant és especialment rellevant el concepte de moda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual.
L'art del segle XX, ens aporta:
. Una nova concepció de l'art com a representació de la realitat: llibertat de creació.
. L'obra d'art com a expressió de la realitat interior de l'artista.
. L'art com a idea: actitud reflexiva.

En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.



LES AVANTGUARDES
Comporta estils com:

EL FAUVISME
És un moviment expressionista de principis de segle, on un dels artistes que el duien a terme va dir: 'El que persegueixo és l'expressió.. No puc distingir entre els meus sentiments i la manera d'expressar-los.. La composició és l'art d'arreglar de forma decorativa els elements de què disposa el pintor per a expressar els seus sentiments...'

Característiques.
La pintura fauvista es va basar en l’exaltació del color com element principal de la pintura. Front al prejudici sòlidament arrelat de que el dibuix havia de complir la funció més important en el quadre i de que el color era un simple element de farcit, els pintors fauvistes, o fauves, tractaren d’elaborar una pintura en la que el color, el color pur, construís l’espai i els objectes, i en la que fos, tanmateix, un medi per expressar la subjetivitat emocional de  l’artista.
• La perspectiva geomètrica i la definició dels volums pel clarobscur es deixen de costat; amb la puresa colorista es busca aconseguir la màxima expressivitat.
• El fauvisme no tradueix un sentiment dramàtic ni fortes tensions espirituals, sinó tan sols una sensualitat vibrant, mescla de refinament i ingenuïtat.
• El paisatge i el retrat foren els temes favorits d’aquest grup, que es disgregà aviat, el 1907, amb l’aparició del cubisme.

La danza - Matisse.



L’EXPRESSIONISME
Fou un moviment començat a Alemanya a començaments del segle XX que tingué una gran influència en molts camps culturals com l’art, el cinema, la literatura, la música, el teatre, la dansa, la fotografia, etc. Més que un estil amb característiques pròpies comunes fou un moviment heterogeni, una actitud i una forma d'entendre l'art que aglutinà a diversos artistes de tendències molt diverses i diferent formació i nivell intel·lectual.
http://plasticah.files.wordpress.com/2010/11/kandinsky7.jpg
El azul - Kandinsky



EL CUBISME
És un moviment que es pot apreciar principalment en la pintura i l’escultura, i representa l’inici de lo abstracte.
Els artistes es basen en l’aparença real s’una sèrie d’bjectes, els reintrerpreten en composicions planes en les quals no hi ha perspestiva i els elements se superposen com en un collage. Cada autor fa, a més, la seva pròpia interpretació a través de l’ús de la composició, color i textura.

Les senyoretes d’Avinyó- Pablo Picasso




EL FUTURISME
Fou fundat a Itàlia per Filippo Tommaso Marinetti, qui va publicar el Manifest del Futurisme el 20 de febrer de 1909 al diari Le Figaro de París. Expressa una nova manera d'entendre la realitat: ja no es tracta de representar el que veiem sinó també tot el que està relacionat amb el que no es visible: un estat d'ànim, les sensacions i emocions de l'espectador, la percepció del temps, de la llum, de l'espai i del moviment.

http://blocs.xtec.cat/artavantguardes/files/2008/04/futurisme3.jpg

EL DADAISME
va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda. Proposava la negació de tot, la destrucció per la destrucció. Pretenia crear confusió sense alternativa.
- Protesta contínua contra les convencions de la seva època.
- Actitud de burla total i humor. Es basen en l'absurd i en el sense valor.
- Mitjans d'expressió irònic-satírics, a través del gest, l'escàndol, la provocació.
-Promoció pel canvi, la llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, l'immediat, l'aleatori, la contradicció, el caos, el imperfecte, la intuïció.
- Manifestacions contra la bellesa, l'eternitat, les lleis, la immobilitat del pensament, la puresa dels conceptes abstractes.
- Quieren volver a la infancia.
- Consideran más importante al acto creador que al producto creado.


EL SURREALISME
S'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat.
El sueño – Dalí

L’ART ASBSTRACTE
Deixa de considerar justificada la necessitat de la representació figurativa i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual autònom, dotat de les seves pròpies significacions.








L’ART POSTMODERN
Així com l'avantguarda es basava en la innovació, l'experimentació, l'evolució, els postmoderns tornen als mètodes clàssics, a la pervivència de formes i estils artístics del passat, creant una barreja d'estils, caient en la repetició, la reinterpretació, el resultat d'aquesta barreja indiscriminada de temes i estils dóna lloc al "pastitx", concepte que els postmoderns assumeixen amb orgull.
Així mateix, barregen sense problemes imatges de l'art tradicional amb el còmic, el graffiti, imatges publicitàries o de mitjans de comunicació de masses. També recorren a tota mena de tècniques artístiques, des de les tradicionals a les derivades de les noves tecnologies. Tot això ho reinterpreten d'una manera subjectiva, personal, però de forma indiscriminada i irreflexiva, sense pretendre evocar algun tipus de concepte o enviar cap missatge. Assumeixen l'art com a objecte i com a finalitat en si mateix, no com a vehicle de transmissió d'una realitat cultural circumdant.

  • Expressionisme abstracte
  • Transavantguarda
  • Neoexpressionisme
  • Figuració Lliure
  • Neomanierisme
  • Simulacionisme
  • Bad painting
  • Neo-pop

Keith Haring
Miquel Barceló
Basquiat

martes, 13 de mayo de 2014

ARQUITECTURA DE FERRO.

El modernisme català.

EL MODERNISME CATALÀ

Va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i començament del segle XX.
Va destacar sobretot per la seva arquitectura que es basava en l’ús de materials innovadors, un sentit nacional i una renovació formal.
No és només un estil arquitectònic i decoratiu on ressalten les formes curvilínies extretes de la natura i de la flora.
En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art Nouveau, Modern Style o Glasgow Style, Jugendstil, Sezession, Liberty, etc

Característiques generals del moviment:

-Predomini de la corba sobre la recta.
- Riquesa i detallisme de la decoració.
- Ús freqüent de motius vegetals.
- Gust per la asimetria.
- Esteticisme refinat.
-Dinamisme de les formes.

Arquitectura.
-Elements estructurals i ornaments inspirats en elements vegetals de tipus orgánic: formas esfèriques, entrellaçats.
-Carácter envolvent: lo decoratiu i lo funcional s’uneixen.
-Predomini de la línea curva, disimetries, estilització.
-Fan servir nous materials constructius: ferro (recuperació de treballs fets a forja artística); i materials que estaven en desús: els maons i taulelleria.
-Llibertat i imaginació. Treuen l’art de les normes convencionals.
-Arquitectura simbòlica, surgent, bella, que desperta els sentits


Pintura.
-Es respondre al desig de superar el academicisme i l' Impressionisme.
-Abandonament de lo quotidià en pro de temes decontingut simbòlic- conceptual
-Insistència en la línia i en el dibuix molt expressiu.
-És una pintura de caràcter lineal i bidimensional.
-Formes orgàniques
-Formats allargats i apaïsats
-Se recrea en el tema de la dona, la perversió i l'erotisme.
-Excessiu decorativisme, que pot avançar l'abstracció.
-La línia independent que avança cap a l'Expressionisme posterior.
-Adquireixen gran importància les il·lustracions gràfiques, el cartell i lalitogràfica.


Escultura
-Va trigar més a eclosionar
-En bona part va lligada a l'arquitectura, ja que són molts els edificis emblemàtics que van essencialment recoberts d'escultura modernista d'Eusebi Arnau, de Miquel Blay o d'altres. -L’escultura com a art nou independent no va fer-se notar de debò fins a l'aparició del millor Josep Llimona, que a part d'obres públiques també va realitzar magnífiques figures de marbre, especialment femenines (Desconsol, 1903, MNAC),
-A l'escultura modernista catalana també coexistien dos estils ben diferents: un de semblant al simbolisme i l'altre, al naturalisme.
-Es feien servir varis materials com el màrmol per els monuments d’envergadura i el bronze, el marfíl i metalls preciosos.


AUTORS DESTACATS
Antoni Gaudí
genis més rellevants de l'arquitectura. Des de l'infantes ava ser un atent observador de la natura. Un dels seus edificis més famosos ha sigut la Sagrada Família, una obra que encara està en construcció.

Ramon Casas i Carbó.
Pintor cèlebre pels seus retrats, caricatures i pintures de l'elit social. Va ser cofundador de la revista L'Avenç,el número publicat el 9 octubre 1881 incloïa un esbós del claustre del monestir de Sant Benet de Bages.

Josep Puig i Cadafalch
Era un arquitecte modernista nascut a BArcelona, on alla va arribar a seer arquitecte municpial i on va construir els seus primers edificis.
Nomenat Professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona,va desenvolupant àmpliament les seves qualitats
Deixeble de Domènech i Montaner, se’l considera l'últim representant del Modernisme i el primer del Noucentisme.


Lluís Domènech i Montaner
Va demostrar des de la seva joventut la seva passió per a la arquitectura.
Exercí una gran influència en la difusió del Modernisme des de la seva càtedra de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

Les seves obres es caracteritzen per una barreja de racionalisme constructiu i de fabulosa decoració inspirada en l'arquitectura hispano-àrab i en el gust pel dibuix curvilini tant pròpia del Modernisme.


martes, 29 de abril de 2014

Romanticisme

Realisme

Comparació entre el romanticisme i l’impressionisme.

L’impressionisme es va revelar quan un grup d’artistes com Claude Monet i Edgar Degas van ser rebutjats de l’ehibició anual de pintura de París, ‘El saló’. Aquests artistes van obrir la seva pròpia exhibició i van ser criticats alhora que eren alagats. El terme ‘impressionisme’ va provenir d’una crítica que va afirmar que, el treball de Monet era una més una ‘impressió’ que una pintura acabada.

ESTRUCTURA SOCIAL:

Va passar mentres la revolució francesa (1789), quan hi havia moltes revolucions a Europa. La nostàlgia i la necessitat de canvi van fer que, l’impressionisme aparaixés, mentres que, la necessitat de llibertat i l’individualisme també van influir.
Al segle XIX, també hi van haver molts fets històrics. La revolució industrial, l’expansió pel món i la conquesta d’Àfrica i Àsia. També, en aquell moment hi havia democràcia parlamentaria, com la independència de les colònies espanyoles a Amèrica.


ART:

Romanticisme: moviment idividualista, espiritual i llibertí. Naturalesa salvatge, nostàlgia i dolor.
Impressionisme: força inconformista i innovadora. Detall de color i menyspreant la composició i el dibuix.

Romanticisme: Moviment cultural que va reaccionar vivament contra l’academicisme regnant i sobretot contra el neoclàssic.
Impressionisme: El nom va sorgir d’un cuadre de Monet; ‘Impressió de sol naixent’ que va ser pres com a model pel crític d’art Leroy, el qual va anomenar l’exposició, Exposició dels impressionistes.

Romanticisme: Vol introduir la valoració del color i la matèria a l’una, o fins i tot per sobre del dibuix i la forma.
Impressionisme: l’ús de colors purs sense barreja, la saturació i l’abundància de color, juntament amb el contrast cormàtic i l’abundància de color brillants amb gairabé absència de negres, són moltes de les característiques de l’Impressionisme.

Romanticisme: Volien que la bellesa provoqués sentiments, com ara l’amor. Buscava un sentiment de buit, por o tristesa i volien plasmar el pintoresc de la natura en paisatges singulars.
Impressionisme: Hi havia una absència de prespectiva, i apostaven per una pintura plana i bidimencsional perquè en realitat es com la nostra retina percep la imatge i no per un punt de prespectiva.

Conclusió:
Ambdós corrents artístics volen mostrar la realitat. Però l’impressionisme porta tota la intenció de sentiments mentre que, el realisme s’adapta a la naturalitat del moment. La visió dels impressionistes solía ser optimista en el que fa la percepció del món i de la societat i la vida parisenca. Mentres que el realisme va ser un moviment artístic que volia donar una representació real i objectiva del que en realitat era el món, però basada en l’observació. Els impressionistesintenten donar la visió particular i aquesta, sempre depèn de la llum i les seves variacions, que es converteixen en la temàtica del quadre.

martes, 18 de marzo de 2014

La fragua de Vulcano





Autor: Diego Velazquez
Tècnica: oli
Suport: tela
Mesures: 223 cm x 290 cm
Cronologia: 1930
Localització: Mueseu del Prado








La farga de Vulcano és una obra de Diego de Velázquez realitzada després del seu primer viatge a Itàlia en 1629, els crítics estan d'acord a datar l'obra en 1630 al mateix temps que el seu quadre "La túnica de José". Sembla ser que ambdós quadres es van fer sense l'encàrrec del rei, encara que sí van passar a formar part de col·leccions reals al poc temps. Actualment es troba en el Museu del Prat.



El quadre descriu el moment en què el déu Apol·lo, coronat de llorer visita el lloc on Vulcano es troba fabricant armes per a la guerra. La corona de llorer sobre el cap permet identificar al personatge com Apol·lo. El déu Apol·lo comunica a Vulcano la infidelitat de la seva esposa Venus amb Mart, déu de la guerra, per aquesta raó tots els personatges miren amb cara sorpresa al déu que acaba de presentar-se en l'estudi, fins i tot algun d'ells obre la boca i els ulls per a indicar aquest gest de sorpresa.
Velázquez es va inspirar per a realitzar aquesta obra en un gravat d'Antonio Tempesta, modificant-ho àmpliament i va centrar l'acció narrativa en els gestos i expressions, mitjançant un estil classicista barroc que no recorda res tenebrisme. Destaca l'interès pel nu, com influència de l'estatuaria grecorromana i del corrent classicista.


L'assumpte triat per a aquest llenç és una escena treta de la mitología romana, en concret de les metamorfosis d'Ovidio . Velázquez la interpreta en una versió estrictament humana, amb personatges contemporanis. Apol·lo es veu embolicat en un mantell que deixa al descobert el seu cos nu. Vulcano, en aquest cas, és simplement un ferrer, igual que els cíclopes que li ajuden, que són homes del poble que coneixen l'ofici. Vulcano li contempla amb ulls atònits després d'haver escoltat la mala notícia sobre l'adulteri de la seva esposa amb el déu Mart a qui li estava forjant en aquests moments una armadura. La caverna on el déu ferrer forja les armes dels altres déus és en el quadre una herrería de tantes com Velázquez va poder veure a Espanya o a Roma.
No és estrany l'interès de Velázquez pel nu, des que va arribar a Madrid en 1623 comença a donar mostres d'això, però aquest nu s'acreix en les seves obres després del seu primer viatge a Itàlia entre els anys 1629-1631.
Del seu viatge italià no només recull el seu interès pel nu sinó també la influència de la pintura veneciana, que podem apreciar en la utilització del color per a pintar, com es veu en la cridanera túnica taronja del déu Apol·lo. Del seu pas per Roma recull la influència de Miguel Àngel a l'hora de fer figures molt fortes i molt massives. Vulcano i d'altres personatges són figures atlètiques que mostren sense pudor la seva fortalesa, fins i tot forcen la seva posició perquè es notin més els músculs.
D'altra banda Velázquez sempre va estar obsessionat per aconseguir profunditat en les seves obres. En aquest cas comença a utilitzar el que es denomina «emparedados d'espai», és a dir, enfronta unes figures a altres perquè en la nostra ment existeixi aquesta sensació de profunditat. Assoleix la profunditat de l'espai d'aquesta manera, i no tant pel paisatge de la finestra situada al fons de l'estada.
Finalment és destacable, com en moltes de les seves obres, la qualitat fotogràfica dels objectes que apareixen en el quadre, en aquest cas principalment metàl·lics, armadures, l'enclusa, els martells mostren un gran realisme portat a l'extrem. Al fons, en la part superior de la dreta, es veuen diversos objectes sobre una repisa que formen un ‘’bodegón’’ per si mateixos, el que és característic de les primeres obres de Velázquez.
Com bon pintor espanyol els seus personatges són populars, no estan idealitzats com en les pintures italianes. Vulcano fins i tot arriba a ser bastant lleig i el déu Apol·lo, encara que té un aura que ho diferencia dels altres, no ens permet jutjar la idealització del seu rostre.





Diego de Velázquez

martes, 11 de marzo de 2014

FLORÈNCIA EN UN DIA



FLORÈNCIA EN UN DIA.


Florència no és només la capital de la Toscana. És també una ciutat plena de Renaixament, és la terra de Dante Alighieri (poeta italia), d’increíbles obres de Miquel Àngel, Brunelleschi, Boticceli, lloc dels Medici (poderosa família de la ciutat), i infinitat de coses més. Llibres i llibres s’han escrit sobre aquesta preciosa ciutat, intentant ‘atrapar’ amb paraules el seu encant, la seva cultura i la seva història.


Aquest itinerari és pensat per dur a terme les qüestions bàsiques del viatger.
Es precisen entre 3 i 5 dies per conèixer Florència i apreciar-la del tot, però, com moltes vegades passa (i encara més en un viatge de final de curs), no es poseeixen tants dies per recórre-la, per tant, aquest està pensat per caminarla, contemplarla, i conèixer amb un dia. (això sí, s’haurà de caminar molt i bastant, però la satisfacció que comporta conèixer aquesta meravella de ciutat, compensa qualsevol cansament físic.)


1º Punt de Partida: Estación Santa María Novella
2º Piazza del Duomo
Només a 5 minuts caminant, trobem la plaça del Duomo, on hi ha la catedral Santa Maria de Fiore, el Campanile (campanar) i el Baptisteri, dedicat a Sant joan Baptista, patró de Florència. Aquí es on es troben les Famoses Portes del Paraís, fetes per Ghiberti en el 1452.

   Il Duomo Florence Italy.JPG


                     Vista de la catedral.                   Campanile de la Catedral de Santa María del Fiore.


Santa María del Fiore

Adreça: Piazza del Duomo, Firenze, Itàlia
Telèfon:+39 055 230 2885



    La Basílica de Santa Maria del Fiore, o catedral de Santa Maria de la Flor, és la catedral (en italià duomo, que prové del llatí Domus Dei; 'Casa de Déu') de l'arxidiòcesi catòlica romana de Florència, notable per la seva cúpula . És una de les obres mestres de l'art gòtic i del primer Renaixement italià. La seva construcció es va iniciar al 1296  i es va finalitzar la construcció al 1418.La basílica es troba dins de la declaració del Centre històric de Florència com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des 1982.


Va ser aixecada en l'espai que ocupava l'antiga església de Santa Reparata. Al final del segle XIII, la vella església de Santa Reparata, es va enfonsar com ho testifiquen els documents. La pròspera Florència volia sobrepassar la grandiositat dels seus rivals toscans, Pisa i Siena, amb una església magnífica, més grandiosa en grandària i adornada més ricament a l'exterior. Aquesta catedral, quan es va acabar, va resultar ser la més gran d'Europa.



Aquesta màgnifica catedral va ser disenyada principalment per  Arnolfo di Cambio, però Destaca, de manera singular, la grandiosa cúpula de Brunelleschi. A la cúpula cal afegir el campanar independent del Giotto, amb les famoses portes de bronze de Ghiberti. El conjunt, format per l'església, el campanar i el Baptisteri de Sant Joan, al centre de la ciutat, constitueix una de les joies artístiques i arquitectòniques de Florència. A l'interior de la basílica hi ha més interessants obres de l'art de Pablo Uccello, Andrés del Castagno i Miguel Angel.


Per a descriure l’edifici de manera més detallada, descriure’m per parts les seves zones més importants i destacades.



La Cúpula
Es tracta d'una cúpula de dimensions colossals , 42 m d'alçada , apuntada o parabòlica a l'exterior ( no podia desentonar amb la resta de la catedral gòtica ) i rematada per una gran llanterna , amb una estructura realitzada amb maons, sobre una base octogonal ( com era el tambor ja construït ) i composta de dues closques o cúpules paral·leles . Es tracta de la major estructura de maó del món , construïda amb maons romans , de molt bona qualitat , i fabricats sota l'estricta supervisió de Brunelleschi . Així , la cúpula està integrada per dos closques , un dins de forma semicircular i un altre exterior , de secció octogonal , format per vuit llunetes triangulars que es corben sobre arestes de marbre . Encara que, possiblement , la intenció de Brunelleschi era construir una cúpula semicircular , el fet que conegués els problemes que el mur presentaria per sustentar , per suportar les seves fortes empentes , el va portar a realitzar una segona cúpula de secció poligonal de vuit costats i apuntada que s'encarregués de neutralitzar-los. La cúpula exterior i la interior s'uneixen mitjançant gruixudes pedres col · locades a la base de les mateixes . A l'exterior de la cúpula és possible veure huit nervis , als quals s'han de sumar altres dos en cada un dels draps que romanen ocults . Per a la seva construcció es van utilitzar maons buits disposats en opus spicatum , un aparell emprat ja pels romans que rep aquesta denominació perquè la manera en què es col · loquen els maons recorda les espines d'un peix . Aquest conjunt està culminat per una llanterna per la qual penetra una llum blanca , neta, que ens remet més al Panteó de Roma que a la llum dels edificis gòtics , acolorida i irreal . De la mateixa manera , la concepció de l'espai , la tendència a la centralització que queda perfectament expressada en aquesta obra , ens parlen del desig de l'home renaixentista per tornar a col · locar al centre de la Creació , abans ocupat per la figura de Déu , per recuperar l'antropocentrisme del món clàssic .




**
La cúpula vista desde el interior i des de fora.
La Façana


La façana original , dissenyada per Arnolfo vaig donar Canvi i normalment atribuïda a Giotto , va ser, de fet , començada vint anys després de la mort de Giotto . Un dibuix a ploma i tinta de mitjans del segle XV de l'anomenada façana de Giotto es conserva en el Codex Rustici , així com el dibuix de Bernardino Poccetti de 1587 , ambdós exhibits al Museu de l'Òpera del Duomo . Aquesta primera façana es deu a l' esforç col · lectiu de diversos artistes , entre ells Andrea Orcagna i Taddeo Gaddi , i va ser només completada en la seva part baixa , després va ser abandonada . En 1587-1588 l'arquitecte de tall dels Médici Bernardo Buontalenti , la va demolir per ordre del Gran Duc Francisco I de Médicis , ja que semblava no estar de moda en els temps del Renaixement . Algunes de les escultures originals es mostren al Museu de l'Òpera del Duomo , darrere de la catedral . Altres estan ara al Museu de Berlín i al Louvre . El concurs per a una nova façana va acabar amb un gran escàndol de corrupció . El disseny de la façana , en fusta, de Buontalenti , està exposat al Museu de l'Òpera del Duomo . Diversos dissenys nous van ser proposats en anys posteriors , però els models ( de Giovanni Antonio Dosio , Giovanni de Mèdici amb Alessandro Pieroni i Giambologna ) no van ser acceptats . La façana es va deixar , per tant , descoberta fins al segle XIX .
En 1864 es va obrir un concurs per dissenyar una façana nova resultant guanyador Emilio De Fabris ( 1808-1883 ) el 1871 . El treball va començar en 1876 i es va acabar en 1887 . Aquesta façana neogòtica en marbres blancs, verds i roses forma una unitat en harmonia amb la catedral , el campanar de Giotto i el baptisteri
La façana sencera està dedicada a la Mare de Crist .


Vista de la Façana



La Cripta
La catedral ha patit laborioses excavacions entre 1965 i 1974. Les voltes subterrànies eren usades per sepultar als bisbes florentins a través dels segles. Recentment la història arqueològica d'aquesta enorme àrea va ser reconstruïda: Ruïnes de cases romanes, un paviment del cristianisme hora, ruïnes de l'antiga catedral de Santa Reparata i ampliacions successives d'aquesta església. Prop de l'entrada oberta al públic hi ha la tomba de Brunelleschi com a prova del gran afecte que li van professar els florentins.


Tumba de Filippo Brunelleschi, en la cripta.







L’interior de la Catedral
La catedral està construïda com una basílica, amb una nau i dos passadissos, formant una creu llatina. La nau i els passadissos estan dividits per amples arcs angulars amb columnes compostes, dividint la nau en quatre galeries quadrades.
Les seves dimensions són enormes: 153 m de llarg per 130 m d'ample (d'un costat a un altre del transsepte) i 107 d'alt des de la base fins al cim de la cúpula. L'alçada dels arcs als passadissos és de 23 m.
El gòtic interior és ombrívol i dóna una impressió de buidor. La relativa nuesa de l'església correspon a l'austeritat de la vida religiosa, tal com la predicava Girolamo Savonarola.
Moltes de les decoracions de l'església s'han perdut amb el pas de temps o han estat traslladades al Museu Òpera del Duomo, com els magnífics púlpits cantoriales (les galeries per a les corals) de Luca Della Robbia i Donatello.
Donatello va dissenyar el vitrall ( La Coronació de la Verge ) al tambor de la cúpula ( l'única que es pot veure des de la nau ) .
El preciós monument funerari d'Antonio d' Orso ( 1323 ) , bisbe de Florència , va ser fet per Tino di Camaino , l'escultor més important del seu temps .
La creu monumental , situada darrere del tron ​​episcopal , en l'altar major , és de Benedetto dóna Maiano ( 1495-1497 ) . El cor és obra del famós Bartolommeo Bandinelli . Les portes de la sagristia , de deu panells de bronze , van ser realitzades per Luca Della Robbia , que també té dos treballs en terracota vidriada dins de la sagristia : Angel amb llum d'oli i La Resurrecció de Crist .
Darrere de l'absis central hi ha l'altar de Sant Zenobio , primer bisbe de Florència .


             
Nau central de la catedral i altar.                    Dante y la Divina Comedia, por Domenico di       Michelino.





3º Piazza della Repubblica
Des de Piazza del Duomo, agafem la  Via Roma i a només  200 metres ens trobem la meravellosa  Piazza della Repubblica.
Aquesta és la plaça més gran de Florencia, i es on estava anitgament el Foro Romà. En un dels seus laterals hi trobem el gran “Arco del Trionfo’’ (1895), que es va construir en honor a la ciutat de Florència.
4º Palazzo Strozzi
Passem per l’Arc de Triomf i seguim per la Via degli Strozzi i a  200 metros nens trobem amb l’imens Palazzo Strozzi. Filippo Strozzi, després de que els Médicis l’exiliensin a Lyon, va tornar el 1434 i va decidir financiar la construcció d’aquest impressionant palau per celebrar la grandesa de la seva família.


5º Via Tornabuoni
En un dels costats del Palazzo Strozzi es troba la famosa Via Tornabuoni. Es un célbre carrer de alta moda, ja que hi ha les principals marques de moda mundials.


6º Piazza Della Signoria – Palazzo Vecchio


Deixen la  Via Tornabuoni i el Palazzo Strozzi per dirigir-no a la Piazza della Signoria. En menos de 5 minuts hi arribem.
Sempre ha estat una plaça molt important. Actualment s’hi poden veure les estatues mes important, com el monument equestre de Cosme I, la font de Neptuno, la copia del Marzocco de Donatello i la del David de Miguel Ángel (lels originals estan al Bargello i a la Galería de la Academia).
En la Piazza Della Signoria hi trobem el Palazzo Vecchio, la seu de l’Ajuntament de Florencia. VA ser construit per  Arnolfo di Cambio, a finals del sigle XIII
Finalment, podem apreciar en la Piazza della Signoria la Loggia_dei_Lanzi (1381), una espècie de museu  a l’aire lliure on s’exposen les escultures de la família dels Médicis.


7º Galería de los Uffizzi.


Inmediatament després de Piazza della Signoria ens trobem amb la Galeria degli Uffizzi. un dels museus més importants del món, que conserva les millors obres d’art del periòde Renacentista que existeixen en el món, d’artistes com Botticelli, Tiziano, Rubens, Caravaggio Rafael y Rembrandt.




8º Ponte Vecchio
Seguint fins el final del carrer  degli Uffizzi, ens trobem  del Arno. Ja des de aquí es pot apreciar una  de les marevelles de Florència: el Ponte Vecchio. És el pont més anitc d’Europa, disenyat per el pintor i arquitecte medieval, Taddeo Gaddi.


9º Oltrarno – Palazzo Pitti
Creuem el Ponte Vecchio i després de fer una altre de les tradicionals fotografíes que tot viatger que va a Florència es fa, i immediatament estem al bell barri d’Oltrarno. És una bonica experiència de recórrer una mica els seus carrer i la ribera del Arno.
A aquesta zona es destaca el Palau Pitti, amb el famós jardí de Boboli. Durant quatre segles va ser el palau real del Gran Ducat de la Toscana. Actualment, a les seves sales hi ha varis museus. El palau, comisionat per Luca Pitti, es va començar a construir als voltants de 1457. Al 1565. els Medici van deixar el Palazzo Vecchio (a la Piazza della Signoria) i es van mudar al Palau Pitti. Això va suposar l’inici d’un extraodinari renaixement del barri popular d’Oltrarno. Les altres families nobles Florentines imitant a los Medicis van construir luxoses cases a aquesta zona.


10º Piazzale Michelangelo
Com el seu nom indica, és una preciosa plaça on s’obtenen les millors vistes de la ciutat. També aquí és on es fan les típiques fotos de Florència. Però s’ha de tenir bon estat físic, ja que per arribar a la Piazzale hi ha pujades i escales importants.


11º Santa Croce
Baixem del Piazzale, i ens passagem per el Lugarno Torrigiane que voreja l’Arno, per creuar el Ponte Alle Grazie que desemboca a la Chiesa di Santa Croce. Aquesta esglesia es coeguda com el ‘Panteó de les glories d’Italia’, ja que conté les tumbes dels grans personatges com Ghiberti, MAquiavelo, Miquel Àngel, Galileo GAlilei, Alfieri, Foscolo, Rossini.


12º Casa di Dante
Des de Santa Croce retornem al centre historicde Florencia. Camint per el  Duomo ens creuem amb la Casa de Dante Alighieri, situada al centre de  Florència medieval, en la Via Santa Margherita 1.
13º Piazza del Duomo y Galleria de la Accademia
Tornem a passar per la Piazza del Duomo, per admirar una vegada més la seva important bellesa, i si hi han ganes d’extendre una mica el recorregut podem arribar fins la Galleria de la Accademia. En ella s’hi troba el famós David de Michelangelo entre més obres importants. El museu està situat a Via Ricasoli, 58-60.
14º Palazzo Medici Riccardi
Desde la Galleria della Academia, per Via Cavor recorrem menys de 300 metres i arribem al Palau Medici Riccardi (Via Cavour, 1). Un altre dels palaus importants de Florència.
La construcció del palau es va realitzar entre 1444 i 1460. L’escultor i arquitecte florentí Michelozzo Michelozzi va dissenyar el projecte.
Actualment el Palazzo Medici Riccardi alberga freqüents exposicions de caràcter temporal.


15º Mercato San Lorenzo
Des de el Palazzo Medici Riccardi, a menos de 300 metros trobem el mercat més important de
Florencia. El Mercato de San Lorenzo es un dels llocs preferits dels turistes perque hi poden comprar souvenirs típics y productes variats.



16º Trobada, Estació de tren
Per acabar, tornem a la estació de tren Santa Maria Novella que tenim a menys de 400 metros.




PREUS I HORARIS


UFFIZI: 8,15-18,50 de dimarts a diumenge
                11,00 euros (6,50 senza exposició extra)+ 4,00 euros per la reserva*
                Dilluns tancat


ACADÈMIA: 8,15-18,50 de dimarts a diumenge
                        11,00 euros (6,50 senza exposició extra)+ 4,00 euros per la reserva*
                         Dilluns tancat


PALAU PITTI: 8,15-18,50 de dimarts a diumenge
                            13,00 euros + 4,00 euros per la reserva*
                            Dilluns tancat


JARDÍ DE BOBOLI : 8,15-19,50 de dimarts a diumenge
    (PALAU PITTI)       10,00 euros
                                       1er & últim dilluns del mes tancat


MUSEU DEL BARGELLO: 8,15-16,50
                                               7,00 euros (amb grups no gaire grans no és necessària la reserva)
                                                2on, 4rt dilluns & 1er, 3er i 5è diumenge tancat


CAPELLES DELS MEDICI: 8,15-16,50
                                                   6,00 euros (amb grups no gaire grans no és necessària la reserva)
                                                   1er, 3er i 5è dilluns & 2on, 4rt diumenge tanca
Ver mapa más grande