Anàlisis d'una obra pictòrica (renaixement)

El naixement de Venus.

Aquest quadre el va pintar l’italià Sandro Botticeli entre el 1482 i 148. Es localitza actualment a la galeria dels Uffizi, Florència, Itàlia. El quadre té unes dimensions de 172,5 cm per 278,5 cm i està pintat sobre tela.

En aquest moment a Florència, era una ciutat convulsa. Botticelli era un humanista qui basava les seves pintures en uns poemes d'un autor que es diu Poliziano anomenats GIOSTRA, en els que Botticelli s’inspira per fer aquest quadre i la seva continuació ‘La primavera’. Es el moment de la màxima expressió dels humanistes,quan encara els pintors eren considerats artesans. Aquest quadre va ser un encàrrec de la família dels Médici, Lorenzo di Pierfrancesco de Médici, per casa seva.

És la primera escena mitològica situada amb paisatge.

Aquest quadre tracta de l’arribada de Venus al món, es veu a Zèfir (Déu del vent) i a la seva dona Cloris a l’esquerra, i quan Venus arriba a la costa de Xipre, la Primavera l’està esperant per cobrir-la amb una capa rosada. Aquest quadre és un poema a nivell visual i que vol representar l’arribada de la bellesa al món. Mai abans s’havia fet un paisatge tan gran a darrere de les figures mitològiques. Aquest quadre fa parella amb “La primavera” de Botticelli que també va ser encarregat el Médici Lorenzo.

Esta pintat amb tremp, barreja de pigment i ou, sobre tela. És d’estil renaixentista italià de quatroccento.

En quant al ritme, cal dir que ve de fora cap endins; això es veu a les robes per què és com si Venus desprangués aire i força que s’esten cap als costats, i per últim, la figura de la Venus esta desequilibrada i es molt poc natural.

La pintura és dibuixistica, i els colors són suaus, on hi ha una gran gamma de colors pastels i suaus. Pel que fa a la llum, aquest quadre imita la llum natural tot i que no ho aconsegueix, el focus real del dibuix es troba a la dreta. La llum de l’escena és ambiental, no segueix les lleis de la prespectiva però utilitza el degradat per aconseguir-la i hi ha profunditat gracies al paisatge.

L’expressivitat d’aquest quadre com podem veure en els rostres es que són inexpressius.

La composició esta disposada per les figures que formes un triangle, com a element central trobem Venus i uns personatges en esquerra i dreta, de forma que l’obra esta molt ben compensat.<

Anàlisi d'una obra pictòrica. (Neoclàssica)

EL JURAMENT DELS HORACIS

 

Aquest quadre va ser pintat per Jean Jacques-Louis David entre els anys 1784-1785. 1784-1785 són els anys previs de la Revolució Francesa i comencen a circular les idees de la Il·lustració. David es va convertir en el pintor de la Revolució. Agafa temes clàssics però els hi dóna un significat polític, per mostrar el compromís amb la pàtria. Després de la revolució, Napoleó el va convertir en el seu pintor oficial. El va nomenar “pintor de cambra”.

Originalment es troba al Saló del París i actualment es troba al Museu de Louvre, París.

Aquesta obra medeix 3,3m x 4,2 m i està pintada amb pintura al oli.

Les obres del neoclassicisme tracten temes clàssics (mitològics o històrics), i en aquest quadre David va escollir un tema mitològic. L’episodi tracta de la lluita entre Alba Longa (cuiracis) i Roma (Horacis) . Els Horacis representen Roma. Els germans juren lleialtat al seu pare abans de la batalla. Una de les dones és germana dels Horacis i està casada amb un Curiaci. L’altre dona és de la família dels Cuiracis i està casada amb un dels Horacis.

Després de la batalla que acaba amb la victòria de Roma (tot i la mort també de 2 dels germans Horacis) Quan el germà arriba a casa i troba a la seva germana (Camila) que plora perquè s’ha mort el seu marit curiaci, la mata perquè plora per la mort de l’enemic.

Està dividit en 3 parts marcades per les arcades. A la primera arcada hi han 3 personatges masculins que són germans, a la segona hi ha el pare i a la tercera hi han 3 dones. Tots els personatges van amb la vestimenta típica romana.

Cada grup està marcat per una arcada. Es poden emmarcar cada grup dins d’un triangle, donant lloc a tres triangles formats per línies rectes. El primer triangle el formen els germans, el segon el pare i el tercer i últim triangle està compost per les dones. En els personatges masculins domina la línea recta (duresa) en canvi en els personatges femenins domina la línea corba (suavitat).

Una característica del neoclàssic és que les pintures són molt clares i ordenades.

El punt de fuga són les espases que a l’hora és el centre del quadre i el tema principal, el moment del jurament.

La profunditat la veiem amb la representació de l’arquitectura (arcades, enrajolat del terra...) ens dóna profunditat. I també la col·locació dels personatges (cames, braços, espases…).

El pintor utilitza la perspectiva lineal.  

Els colors predominants son càlids i brillants (ocre, vermell....) per sobre dels freds, encara que no són molt cridaners. Dintre de la gamma destaca el vermell ja que predomina a les 3 parts del quadre i equilibra cromàticament l’escena.

La llum tènue ve de l’esquerra i veiem les ombres projectades. No és una llum natural, sinó que és com un focus (llum teatral). És una llum suau, però la part del darrere és molt fosca.

La funció de l’obra és estètica i decorativa. Però sobretot destaca la funció simbòlica i propagandística (lleialtat, honor i compromís amb la pàtria). La va encarregar Lluis XVI per exposar-la als saló de París, perquè allà s’exposaven les obres dels autors més coneguts del moment; Els salons eren exposicions oficials anuals on es podien veure les obres dels artistes més importants del moment. era com un aparador.

Línies fins al punt de fuga.
Els homes formen líneas rectes per simbolitzar força i unió, i les dones formen línies corves per simbolitzar debilitat.

Passeig per l'arquitectura.

Anàlisi d'una obra arquitectònica.

EL PARTENÓ

El Partenó és un temple grec en honor a Atenea Pàrtenos, la deesa de la sabiduria. S’hi veuen diferents columnes que formen un rectangle subjectant un sostre amb un frontó triangular, que actualment està en ruïnes. És el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli d'Atenes (Grècia). Tenia una doble funció: Funció culta i funció defensiva.

Va ser construit per Ictinos i Cal·lícrates supervisats per Fídies l’any 448 - 447 aC. Va ser erigit entre les Guerres Mèdiques i la del Peloponès sobre una altre edificació.

Aquest edifici va ser construït amb marbre del Mont Pentèlic de color rosat o blanc i teules de marbre de Paros. Com podem veure a la imatge, hi ha una sala, que és la 4, que aquest s’anomena Sala nova (Partenon) que es feia servir per guardar el tresor de la deesa i l’estat o per fer els preparatius de la festa de les Panatenees. En aquesta sala s’aixecaven quatre columnes jòniques. El mur està tractat amb isòdom quan totes les filades de carreus tenen la mateixa altura. El sistema constructiu es arquitravat, on predomina la línia recta. Els elements de suport son columnes dòriques i murs interiors isòdoms, i l’element sostingut es l’arquitrau. Que és un element horitzontal de pedra que uneix dues columnes entre si.

És de planta rectangular com la majoria dels temples grecs amb orientació est, la entradqa principal - Oest. L’espai interior es pot veure a la imatge dividida en 6 sales. És un espai unitari ja que no hi ha parets pròpiament dites.

L’espai exterior del temple consta de 17 columnes als costats llargs (el cànon dòric era de 6 x 13). Així mateix aquest temple presenta totes les correccions constructives que feien servir els grecs per idealitzar els edificis (descobertes l'any 1847 per Penrose):

• curvatura línies horitzontals cap a l'interior de l'edifici

• inclinació columnes cap endins.

• columnes extrems amb més diàmetre.

• desigual distància d'intercolumnis en funció de la perspectiva.

No existeix una línia recta, totes són corbades per aconseguir elasticitat i adaptació al terreny.

Compleix les característiques de l’ordre greg clàssic dòric, on les construccions eren inicialment

en fusta però posteriorment amb pedra, poca preocupació pels espais interns dels edificis, edificis en els que predominen els valors escultòrics.

Ens trobem doncs davant de l'obra més cèlebre i valorada de l'arquitectura grega clàssica, perfecte resum d'un temple dòric, basat en el predomini de l'arquitectura arquitravada, i molt representativa de la cultura grega clàssica amb el seu afany d'idealització i la seva concepció dels edificis com escultures, dins d'un escenari com és l'Acròpolis.