10 edificis d'influència romana.

Arquitectura grega.

Art grec.

Ara, després d’haver esmentat alguns exemples d’escultures gregues, analitzarem fons una d’aquestes obres, Disòbol de Miró. DISCÒBOL DE MIRÓ. Autor: Miró (490-430 aC) Cronologia: 460-450 aC (escultura original) Estil: Art grec, període clàssic. Tècnica: Fosa (original); talla (còpies). Material: Bronze (original); marbre (còpies). Cromatisme: Monocroma Localització original: Probablement a l'Acròpolis d'Atenes. Localització actual: L'original no s'ha conservat. Existeixen unes 30 còpies romanes (Museu del Louvre, Museo Nazionale Romano delle Terme, gliptoteca de Munich, etc) Context històric El context històric de ll’obra es a les Guerres Mèdiques contra els perses (490-470 aC) marquen el començament del període clàssic (segles V i IV aC). Els perses van ser derrotats a Salamina i a Platea. A partir d'aleshores comença l'etapa de màxima esplendor grega i s'inicia la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes. Cap al 431 aC, comença la Guerra del Pel·loponès entre grecs, que propicia certa decadència econòmica. El 334 aC, Alexandre el Gran comença la conquesta de l'Imperi Persa. El 323 aC, Alexandre mor a Babilònia. Estil L'obra pertany al primer classicisme comprès entre els anys 460 i 400 aC. Miró va assolir una gran fama com a escultor de déus, atletes i animals. Va ser deixeble directe d'Hageladas. Es dedicà exclusivament a l'escultura en bronze. Intentava captar el moviment en els moments més crítics. L'artista, a l'inici del classicisme, busca la perfecció en les formes i proporcions. El discòbol, tot i seguir el cànon de Policlet -segons el qual l'alçada d'una persona havia de ser equivalent a set vegades la llargada del cap-, presenta alguns arcaismes: Musculatura amb poc volum, cabells poc treballats, expressió idealitzada del rostre (que recorda, en certa manera, el somriure del kouroi arcaic)... Descripció La intenció de Miró era plasmar i transmetre el moviment, no esculpir la posició real que adopten els llançadors de disc. La composició de l'escultura és molt atrevida, construïda a partir de línies corbes i triangles. Miró trenca amb l'estàtica de l'època arcaica, éssent el primer artista que plasma el moviment. Capta el moment en què l'atleta fa l'últim gir i es disposa a llançar el disc amb força. Aquesta postura forçada i complexa, amb el cos endavant, perduda la vertical, el braç dret tens, separat del cos en sentit contrari i alçat per damnt del cap, confereix a l'escultura un equilibri precari, responsable de la sensació de moviment. Miró representa el tors frontalment i les extremitats de perfil. El discòbol és, doncs, una composició plana, pensada per ser observada de cares o bé d'esquenes. Si es mira des d'un altre angle, resulta confusa. El cap té una forma semiesfèrica, massa regular. El cabell, fet a partir d'un dibuix molt homogeni i d'escàs relleu, és curt, gairebé no sobresurt de la superfície del crani. Els cabells es mostren sense matissos. El rostre és inexpressiu, té una naturalitat aparent. Formalment és perfecte, però no es correspon amb el rostre d'un atleta que fa un esforç físic important. L’acció representada no concorda amb l’inexpresivitat de la cara del llançador, ja que es un rostre idealitzat molt pròpi del periòde clàssic. Funció Igual que la majoria d'obres de temàtica esportiva o heroica, el discòbol va ser destinat segurament a ser exposat en un lloc públic. Significat de l’obra Representa un jove atleta en el moment de la màxima plenitud física i il·lustra l'ideal atlètic de l'època. Una altra hipòtesi apunta que aquesta obra representava, potser, l'heroi Hyakinthos, que va morir quan llançava el disc.

Com es construeix una piràmide?

El vídeo explica com es construeixen les piràmides.

Primer de tot buscaven un terreny rocós perquè soportés el pes, es marcava el quadrat que ocuparía tota la superficie de la piràmide amb estaques i cordes de fibra de palmera. 

Excavaven canals per anivellar el terreny, aquests s'omplien d'aigua, seguint la línia de la superfície de l'aigua els treballadors marcaben el nivell del terreny. La roca que sobresortia de l'aigua era tallada. Una vegada l'anivellació, els canals d'aigua eren coberts de runes. 

En la construcció de piràmides s'utilitzaven varis tipus de pedra que eren extretes de canteres a vegades situades a centenars de kilòmetres de la construcció. Les millors pedres estaven sota terra i per arribar a aquestes a vegades havien d'excavar túnels.

Per tallar la pedra clavaven cunyes amb martells. Després mullaven les cunyes i aquestes s'expandien i tallaven la pedra. Una vegada les pedres estaven tallades, a través de troncs feien lliscar la pera sobre ells i la movien cap a la construcció. 

Una hipòtesis de com es construïen les piràmides, era que feien servir plans inclinats que s'anaven elevant a mesura que la construcció pujava. Per pujar les pedres a través d'aquestes rampes feien servir una mena de trineus i anaven mullant el terra perquè llisqués més fàcilment. 

Al final de la piràmide es col·locava un monolit de granit anomenat pyramidion i es destruia la rampa.

Art egipci.

Vídeos Prehistòria.

Stonehenge



Prehistòria i Mesopotamia.


Cova d'Altamira.


Art megalític.


Art rupestre.

Prehistòria.

1. Indica quin tipus de megàlit és el més abundant a Catalunya i explica’n la funció:

El megàlit més abundant a Catalunya és el dolmen. La seva funció és la de un sepulcre col·lectiu, però també es diu que es feia servir per marcar territori i per reforçar la identitat grupal.

2. Escriu les dates aproximades dels esdeveniments següents:

•     500000 a.C
•     L'Homo erectus descobreix el foc. → PALEOLÍTIC     ...............................................................................................................
•     40000 a.C
•     Apareixen les primeres manifestacions artístiques. →PALEOLÍTIC

....................................................................................

•     7000 a.C
•     L'agricultura sorgeix en el Creixent Fèrtil. →NEOLÍTIC     ..................................................................................................
•     4500 a.C
•     Els éssers humans inicien l'activitat metal·lúrgica. →EDAT DELS METALLS

3.Fes un informe sobre aquesta imatge:

Aquesta pedra amb forma de dona, és anomenada Venus de Willendorf. Fa 11,1 cm d’alçada i es va descobrir en un jaciment paleolític de Willendorf, Àustria, 1908. Està escolpida amb pedra calcària predominant a la zona i pintada amb vermell ocre. Es coneix poc sobre el seu origen, mètode de creació o significat cultural. La Venus no és un retrat realista sinó una idealització de la figura femenina. La vulva, els pits i el ventre són molt pronunciats, suggerint una forta connexió amb la fertilitat. Els braços, molt fràgils i gairebé imperceptibles, es dobleguen sobre els pits, no té una cara visible i el cap està cobert pel que podrien ser trenes, ulls o un tipus de pentinat. Alguns investigadors suggereixen que la seva corpulència vol representar un estatus social elevat en una societat caçadora-recol·lectora, i que a més a més de la seva òbvia referència a la fertilitat, podria ser també un símbol de seguretat i èxit. Els peus de l'estàtua no estan esculpits de forma que es mantingui dempeus per sí mateixa. Això ha portat a especular que havia estat pensada per ser portada per algú en comptes de simplement ser observada, podent ser tan sols un amulet de bona sort. Hi ha qui creu en la possibilitat que fos dissenyada per ser introduïda a la vagina, potser en un ritual de fertilitat.

4. Observa la pintura rupestre i respon les preguntes següents:

a) On es troben aquestes pintures? A quin tipus de pintura rupestre corresponen?

Aquestes pintures es troben a una cova.

És un tipus de pintura rupestre anomenada Llavantina, ja que són més esquemàtiques que les Cantàbriques i no tenen volum com aquestes.

b) Descriu l’escena i comenta la possible finalitat d’aquestes pintures:

És una escena de caça. A la part superior esquerra hi ha dos homes amb cap d’animal ferotge que possiblement eren els líders amb arcs i fletxes. A la part superior dreta, del mateix color negre morat hi ha dos homes amb escuts i llances. Sota aquests hi ha animals, que podrien ser cavalls, cabres, xais o vaques. A la part inferior esquerra hi ha un home sol amb només una llança. Al costat dret d’aquest hi ha un bou d’una mida més gran que els altres animals.

Les pintures tenien una finalitat màgica, ja que creien que allò que pintaven després es reproduiria a la realitat.

5. Fes una presentació a l’impress amb les caracterìstiques més destacades de l’art prehistòric.

Tècniques pictòriques

Tècniques pictòriques.

Podem separar en dos grups les tècniques pictòriques segons el seu suport.

La pintura mural es aquella que està pintada sobre un mur i la pintura al cavallet es quan el pintor pinta l’obra d’art sobre un cavallet i després aquesta és penjada a la paret.

En la pintura al cavallet els quadres poden ser traslladats i en la tècnica sobre mur un cop pintat no es pot moure.

Amb suport de mur, la tècnica més famosa és mural al fresc, tot i que també es pot considerar pintura mural els graffitis urbans.

En la pintura al cavallet hi ha diferents tècniques: al oli, al tremp, al gouache, aquarel.la.

Aquestes son les més utilitzades però també n’hi ha d’altres com el pastel, les ceres, la tinta xina, etc.

Anàlisis d'una obra pictòrica (renaixement)

El naixement de Venus.

Aquest quadre el va pintar l’italià Sandro Botticeli entre el 1482 i 148. Es localitza actualment a la galeria dels Uffizi, Florència, Itàlia. El quadre té unes dimensions de 172,5 cm per 278,5 cm i està pintat sobre tela.

En aquest moment a Florència, era una ciutat convulsa. Botticelli era un humanista qui basava les seves pintures en uns poemes d'un autor que es diu Poliziano anomenats GIOSTRA, en els que Botticelli s’inspira per fer aquest quadre i la seva continuació ‘La primavera’. Es el moment de la màxima expressió dels humanistes,quan encara els pintors eren considerats artesans. Aquest quadre va ser un encàrrec de la família dels Médici, Lorenzo di Pierfrancesco de Médici, per casa seva.

És la primera escena mitològica situada amb paisatge.

Aquest quadre tracta de l’arribada de Venus al món, es veu a Zèfir (Déu del vent) i a la seva dona Cloris a l’esquerra, i quan Venus arriba a la costa de Xipre, la Primavera l’està esperant per cobrir-la amb una capa rosada. Aquest quadre és un poema a nivell visual i que vol representar l’arribada de la bellesa al món. Mai abans s’havia fet un paisatge tan gran a darrere de les figures mitològiques. Aquest quadre fa parella amb “La primavera” de Botticelli que també va ser encarregat el Médici Lorenzo.

Esta pintat amb tremp, barreja de pigment i ou, sobre tela. És d’estil renaixentista italià de quatroccento.

En quant al ritme, cal dir que ve de fora cap endins; això es veu a les robes per què és com si Venus desprangués aire i força que s’esten cap als costats, i per últim, la figura de la Venus esta desequilibrada i es molt poc natural.

La pintura és dibuixistica, i els colors són suaus, on hi ha una gran gamma de colors pastels i suaus. Pel que fa a la llum, aquest quadre imita la llum natural tot i que no ho aconsegueix, el focus real del dibuix es troba a la dreta. La llum de l’escena és ambiental, no segueix les lleis de la prespectiva però utilitza el degradat per aconseguir-la i hi ha profunditat gracies al paisatge.

L’expressivitat d’aquest quadre com podem veure en els rostres es que són inexpressius.

La composició esta disposada per les figures que formes un triangle, com a element central trobem Venus i uns personatges en esquerra i dreta, de forma que l’obra esta molt ben compensat.<

Anàlisi d'una obra pictòrica. (Neoclàssica)

EL JURAMENT DELS HORACIS

 

Aquest quadre va ser pintat per Jean Jacques-Louis David entre els anys 1784-1785. 1784-1785 són els anys previs de la Revolució Francesa i comencen a circular les idees de la Il·lustració. David es va convertir en el pintor de la Revolució. Agafa temes clàssics però els hi dóna un significat polític, per mostrar el compromís amb la pàtria. Després de la revolució, Napoleó el va convertir en el seu pintor oficial. El va nomenar “pintor de cambra”.

Originalment es troba al Saló del París i actualment es troba al Museu de Louvre, París.

Aquesta obra medeix 3,3m x 4,2 m i està pintada amb pintura al oli.

Les obres del neoclassicisme tracten temes clàssics (mitològics o històrics), i en aquest quadre David va escollir un tema mitològic. L’episodi tracta de la lluita entre Alba Longa (cuiracis) i Roma (Horacis) . Els Horacis representen Roma. Els germans juren lleialtat al seu pare abans de la batalla. Una de les dones és germana dels Horacis i està casada amb un Curiaci. L’altre dona és de la família dels Cuiracis i està casada amb un dels Horacis.

Després de la batalla que acaba amb la victòria de Roma (tot i la mort també de 2 dels germans Horacis) Quan el germà arriba a casa i troba a la seva germana (Camila) que plora perquè s’ha mort el seu marit curiaci, la mata perquè plora per la mort de l’enemic.

Està dividit en 3 parts marcades per les arcades. A la primera arcada hi han 3 personatges masculins que són germans, a la segona hi ha el pare i a la tercera hi han 3 dones. Tots els personatges van amb la vestimenta típica romana.

Cada grup està marcat per una arcada. Es poden emmarcar cada grup dins d’un triangle, donant lloc a tres triangles formats per línies rectes. El primer triangle el formen els germans, el segon el pare i el tercer i últim triangle està compost per les dones. En els personatges masculins domina la línea recta (duresa) en canvi en els personatges femenins domina la línea corba (suavitat).

Una característica del neoclàssic és que les pintures són molt clares i ordenades.

El punt de fuga són les espases que a l’hora és el centre del quadre i el tema principal, el moment del jurament.

La profunditat la veiem amb la representació de l’arquitectura (arcades, enrajolat del terra...) ens dóna profunditat. I també la col·locació dels personatges (cames, braços, espases…).

El pintor utilitza la perspectiva lineal.  

Els colors predominants son càlids i brillants (ocre, vermell....) per sobre dels freds, encara que no són molt cridaners. Dintre de la gamma destaca el vermell ja que predomina a les 3 parts del quadre i equilibra cromàticament l’escena.

La llum tènue ve de l’esquerra i veiem les ombres projectades. No és una llum natural, sinó que és com un focus (llum teatral). És una llum suau, però la part del darrere és molt fosca.

La funció de l’obra és estètica i decorativa. Però sobretot destaca la funció simbòlica i propagandística (lleialtat, honor i compromís amb la pàtria). La va encarregar Lluis XVI per exposar-la als saló de París, perquè allà s’exposaven les obres dels autors més coneguts del moment; Els salons eren exposicions oficials anuals on es podien veure les obres dels artistes més importants del moment. era com un aparador.

Línies fins al punt de fuga.
Els homes formen líneas rectes per simbolitzar força i unió, i les dones formen línies corves per simbolitzar debilitat.

Passeig per l'arquitectura.

Anàlisi d'una obra arquitectònica.

EL PARTENÓ

El Partenó és un temple grec en honor a Atenea Pàrtenos, la deesa de la sabiduria. S’hi veuen diferents columnes que formen un rectangle subjectant un sostre amb un frontó triangular, que actualment està en ruïnes. És el monument més antic dels ubicats a l'Acròpoli d'Atenes (Grècia). Tenia una doble funció: Funció culta i funció defensiva.

Va ser construit per Ictinos i Cal·lícrates supervisats per Fídies l’any 448 - 447 aC. Va ser erigit entre les Guerres Mèdiques i la del Peloponès sobre una altre edificació.

Aquest edifici va ser construït amb marbre del Mont Pentèlic de color rosat o blanc i teules de marbre de Paros. Com podem veure a la imatge, hi ha una sala, que és la 4, que aquest s’anomena Sala nova (Partenon) que es feia servir per guardar el tresor de la deesa i l’estat o per fer els preparatius de la festa de les Panatenees. En aquesta sala s’aixecaven quatre columnes jòniques. El mur està tractat amb isòdom quan totes les filades de carreus tenen la mateixa altura. El sistema constructiu es arquitravat, on predomina la línia recta. Els elements de suport son columnes dòriques i murs interiors isòdoms, i l’element sostingut es l’arquitrau. Que és un element horitzontal de pedra que uneix dues columnes entre si.

És de planta rectangular com la majoria dels temples grecs amb orientació est, la entradqa principal - Oest. L’espai interior es pot veure a la imatge dividida en 6 sales. És un espai unitari ja que no hi ha parets pròpiament dites.

L’espai exterior del temple consta de 17 columnes als costats llargs (el cànon dòric era de 6 x 13). Així mateix aquest temple presenta totes les correccions constructives que feien servir els grecs per idealitzar els edificis (descobertes l'any 1847 per Penrose):

• curvatura línies horitzontals cap a l'interior de l'edifici

• inclinació columnes cap endins.

• columnes extrems amb més diàmetre.

• desigual distància d'intercolumnis en funció de la perspectiva.

No existeix una línia recta, totes són corbades per aconseguir elasticitat i adaptació al terreny.

Compleix les característiques de l’ordre greg clàssic dòric, on les construccions eren inicialment

en fusta però posteriorment amb pedra, poca preocupació pels espais interns dels edificis, edificis en els que predominen els valors escultòrics.

Ens trobem doncs davant de l'obra més cèlebre i valorada de l'arquitectura grega clàssica, perfecte resum d'un temple dòric, basat en el predomini de l'arquitectura arquitravada, i molt representativa de la cultura grega clàssica amb el seu afany d'idealització i la seva concepció dels edificis com escultures, dins d'un escenari com és l'Acròpolis.

Analitzem una escultura.

Laocoont i els seus fills. 

És un grup escoltòric del periòde Hel·lenístic grec. S’hi veu un home de cos corpulent amb els seus dos fills un a cada banda. Les tres figures estàn ellaçades per dues serps monstruoses que Júpiter va fer baixar per castigar-lo.

Aquest grup escoltòric es va fer el segle I a.C, feta per Agesandre i els seus fills, Polidor i Atenodor. Autors especialitzats en representar escenes de la Ilíada i l'Odissea. L'obra es va descobrir entre les ruïnes del palau de Titus, a Roma, l'any 1506. Actualment es troba al Museo Pío-Clementino, ciutat del Vaticà. L'obra pertany al període hel·lenístic (323- 31aC), un temps de transició entre l'esplendor de Grècia i el predomini de l'Imperi romà.

Comença amb la mort d'Alexandre el Gran, que tenia el projecte de crear un imperi des d'Europa fins a Àsia on es parlaria grec i la cultura hel·lènica en seria la base.

Amb la mort d'Alexandre el Gran l'imperi queda dividit en diferents regnes. Degut a això, pel que fa a l'art, les influències gregues es barregen amb altres regnes i es creen diferents escoles.

La ciutat d'Alexandria, es converteix en el símbol de la civilització grega més gran del moment. Finalment, l'any 31 aC, els romans conquereixen l'Imperi grec.

La composició és oberta. Formada per un triangle, que inclou els tres caps de les figures, i una diagonal que va des del colze del pare fins al terra passant per tot el cos.

Aquesta està feta de màrmol blanc amb la tècnica de talla i trepanat. Medeix 2,40 - 2,45m d’altura. Es tracta d’un grup escoltòric amb volum. Està pensat per mirar desde davant, tot i que també es pot visualitzar desde tots els angles. És una obra monocromàtica ja que només és de color blanc.

L'estic és grec hel·lenístic, caracteritzat pel seu dinamisme i el trencament dels cànons de serenitat i equilibri clàssics. Mostra dolor inflant els músculs i posa en tensió els seus nervis, però alhora el front mostra serenitat del seu esperit. El seu pit s’eleva per tractar de contenir el dolor i com que, el seu ventre està comprimit es veu el moviment de les vísceres. Els seus fills el miren demanant-li ajuda i ell manifesta tendresa paternal amb una mirada tendra, d'uns ulls que es dirigeixen cap al cel pregant a Júpiter. Al obrir la boca expressa ataràxia i indignació per un castig inmerescut.

És, junt amb el gran altar de Zeus i Atenea a Pèrgam (180-160 aC), un exemple de l'escultura escenogràfica hel·lenística d'un dramatisme més extremat.

L’estatua és una representació d’una escena mitològica. Aquesta escultura reprodueix el moment en que dues serps es mengen a Laocont i els seus dos fills. Això es deu a que, Laocoont, sacerdot de Troia, intenta advertir al seu poble del perill que pot suposar entrar el cavall regalat pels grecs a la ciutat de Troia. Davant d'això, la deessa Atena envia dues serps perquè el matin a ell i als seus fills i així evita que li ensorrin el pla. La funció era decorativa i estètica. A l'època d'Agesandre estava de moda entre els rics tenir grups escultòrics per decorar les cases, aquesta escultura en concret es va trobar a casa de Neró.

Què entenc per art?

Introducció.

Què és l'art?
L'art és l'acció de crear o fer alguna cosa amb una intenció creativa i amb la finalitat de trasmetre algún sentiment envers al públic o gent que et veu, sent o tasta.

Què és un artista?
L'artista és aquella persona que fa l'acció, la que sap exactament el que vol transmetre i el que treballa per acoseguir la seva finalitat. És el que fa l'art.

Què son els vehicles artistics?
Els vehicles artistics són els mitjans per els quals es trasmet i/o es reb l'art. Aquests es poden classificar en vehicles especials i/o vehicles temporals.

Per a què serveix l'art?
L'art és una forma d'expressar sentiments. És una eixida, una forma d'expressar-se... Tant en pintura, com en música, escultura, literatura...
L'art serveix per evadir-se de la realitat, ja siga menyspreant-la o idolatrant-la. La qüestió és mostrar a la gent el que sents i que la gent et mostre a tu l'efecte que té el teu art sobre ells...